Enguany, any de celebracions i centenari del naixement del poeta, almenys per aquestes terres pròximes a la seua Oriola natal, s’estan realitzant molts i variats actes en homenatge a un dels autors més destacats de principis del segle XX.
Vaig descobrir a Miguel Hernández (1910-1942) en la meua adolescència, i és un dels poetes als que més torne una i altra volta, juntament amb Miquel Martí i Pol. Ja no recorde si vaig conèixer els seus versos a l’escola o a l’institut, de la mà d’algun amic o bé mitjançant els poemes musicats per Serrat. Ara de nou, aquest gran cantautor torna a musicar els seus versos i els passeja de la mà per damunt dels escenaris. Crec, que gràcies a la tasca entre d’altres de Serrat, les paraules del poeta formen part de l’imaginari col•lectiu. Qui no coneix els versos de Para la libertad, o les Nanas de la cebolla entre moltes altres? A mi personalment és un poeta que m’entusiasma amb els seus tendres poemes d’amor o amb la seua creença aferrissada de l’home, del treballador, del poble lliure, amb la seua crítica clara de la situació d’un país en conflicte, i d’una Europa també difícil amb els totalitarismes de països com Alemanya i Itàlia. Miguel Hernández és un poeta del poble que transmet en els seus versos els seus sentiments més profunds. En Canción última, ens mostra la vida amb les seues passions més oposades: la desgràcia, l’amor, l’odi, però deixant al final un raig per a l’esperança, tant necessària per a continuar endavant i alhora tant dolorosa en la seua certesa. L’Elegía a Ramón Sijé, és un dels poemes més colpidors que he llegit mai per la pèrdua d’algú estimat, en aquest cas el seu amic. Els seus versos tenen la capacitat de descriure intensament les sensacions de dolor i tristesa per la pèrdua de Sijé.
Els sonets, són d’una bellesa estremidora, i sovint em costa dir quin de tots ells m’agrada més perquè tots són per a mi perfectes. Cada paraula, cada rima, la cadència i la musicalitat dels versos és única. No em canse de llegir i rellegir sonets com Tengo estos huesos hechos a las penas, o Umbrío por la pena, casi bruno, Te me mueres de casta y de sencilla, o Una querencia tengo por tu acento, que és un dels meus preferits.
Què més ens hauria ofert Hernández d’haver tingut una vida més llarga? Indubtablement, pense que una gran obra, si en la seua curta trajectòria va ser capaç d’escriure amb tanta bellesa i qualitat.
En aquest llibre, separat en dos blocs: Poemas de amor i Poesía social y de guerra, podem veure no sols la seua tendresa i sensibilitat en cada paraula en els versos dedicats a la seua dona, el seu fill, Ramón Sijé, etc, sinó el seu compromís social i ideològic en poemes com Rosario, dinamitera, Aceituneros, Los cobardes, Ceniciento Mussolini o El herido. Tornar i retornar a les paraules del poeta oriolà és un dels plaers més grans de la literatura dels últims cent anys.
Vaig descobrir a Miguel Hernández (1910-1942) en la meua adolescència, i és un dels poetes als que més torne una i altra volta, juntament amb Miquel Martí i Pol. Ja no recorde si vaig conèixer els seus versos a l’escola o a l’institut, de la mà d’algun amic o bé mitjançant els poemes musicats per Serrat. Ara de nou, aquest gran cantautor torna a musicar els seus versos i els passeja de la mà per damunt dels escenaris. Crec, que gràcies a la tasca entre d’altres de Serrat, les paraules del poeta formen part de l’imaginari col•lectiu. Qui no coneix els versos de Para la libertad, o les Nanas de la cebolla entre moltes altres? A mi personalment és un poeta que m’entusiasma amb els seus tendres poemes d’amor o amb la seua creença aferrissada de l’home, del treballador, del poble lliure, amb la seua crítica clara de la situació d’un país en conflicte, i d’una Europa també difícil amb els totalitarismes de països com Alemanya i Itàlia. Miguel Hernández és un poeta del poble que transmet en els seus versos els seus sentiments més profunds. En Canción última, ens mostra la vida amb les seues passions més oposades: la desgràcia, l’amor, l’odi, però deixant al final un raig per a l’esperança, tant necessària per a continuar endavant i alhora tant dolorosa en la seua certesa. L’Elegía a Ramón Sijé, és un dels poemes més colpidors que he llegit mai per la pèrdua d’algú estimat, en aquest cas el seu amic. Els seus versos tenen la capacitat de descriure intensament les sensacions de dolor i tristesa per la pèrdua de Sijé.
Els sonets, són d’una bellesa estremidora, i sovint em costa dir quin de tots ells m’agrada més perquè tots són per a mi perfectes. Cada paraula, cada rima, la cadència i la musicalitat dels versos és única. No em canse de llegir i rellegir sonets com Tengo estos huesos hechos a las penas, o Umbrío por la pena, casi bruno, Te me mueres de casta y de sencilla, o Una querencia tengo por tu acento, que és un dels meus preferits.
Què més ens hauria ofert Hernández d’haver tingut una vida més llarga? Indubtablement, pense que una gran obra, si en la seua curta trajectòria va ser capaç d’escriure amb tanta bellesa i qualitat.
En aquest llibre, separat en dos blocs: Poemas de amor i Poesía social y de guerra, podem veure no sols la seua tendresa i sensibilitat en cada paraula en els versos dedicats a la seua dona, el seu fill, Ramón Sijé, etc, sinó el seu compromís social i ideològic en poemes com Rosario, dinamitera, Aceituneros, Los cobardes, Ceniciento Mussolini o El herido. Tornar i retornar a les paraules del poeta oriolà és un dels plaers més grans de la literatura dels últims cent anys.
Umbrío por la pena, casi bruno
Umbrío por la pena, casi bruno,
porque la pena tizna cuando estalla,
donde yo no me hallo no se halla
hombre más apenado que ninguno.
Sobre la pena duermo solo y uno,
pena es mi paz y pena mi batalla,
perro que ni me deja ni se calla,
siempre a su dueño fiel, pero importuno.
Cardos y penas llevo por corona,
cardos y penas siembran sus leopardos
y no me dejan bueno hueso alguno.
No podrá con la pena mi persona
rodeada de penas y de cardos:
¡cuánto penar para morirse uno!
